Hola Marta,
Em sap molt de greu la mort de la Jana, que injusta és la vida a vegades… Jo també m’he passat mesos buscant explicacions i és inevitable… i encara que no ho digui sempre tinc un sentiment de culpa que crec que portaré tota la vida. Tot i que la culpa final és del metge que em va atendre el dia abans… però en el nostre cas no puc parar de pensar perquè el meu fill es va fer un nus, perquè aquells dies es movia tant i de sobte ja no… i no vaig insistir de que alguna cosa anava malament…
És molt molt dur i el que ve per davant encara és pitjor 🙁 Els mesos posteriors comences a sentir la falta d’empatia de la gent, les frases maleïdes que pretenen ajudar-te a tirar endavant però fan tot el contrari. La soledat, reviure la situació un cop i un altre, els atacs de plors sobtats, la rabia continguda… i passen els mesos i els mesos i tu no saps què dimonis ha passat amb la teva vida. Com pot ser que als altres els vagi tot bé i a tu t’hagi passat aixó? Són preguntes que a mi em passen pel cap continuament, tot i que ja fa 1 any que el Xavi va morir.
T’envio molta força per aquests mesos. Segur que ho estas fent molt bé. Tan de bo trobis molt de recolzament i aquí ens tens per quan tinguis ganes de desfogar-te.
Jo he escrit un blog durant aquests mesos i m’ha anat bé per anar alliberant pensaments i angoixes: http://desafiandoprobabilidades3.blogspot.com.es Fer un diari, o escriure en un blog, parlar amb altres mares i dir als demés el que necessites a mi m’ha anat bé.
Molts ànims preciosa.
