Afrontar el Nadal

Inici Foros General Afrontar el Nadal

Etiquetado: 

Este debate contiene 4 respuestas, tiene 2 mensajes y lo actualizó  Cristina hace 8 meses, 2 semanas.

Viendo 5 publicaciones - del 1 al 5 (de un total de 5)
  • Autor
    Publicaciones
  • #341624

    Cristina
    Participante

    El meu tercer fill va néixer mort el passat mes de març. No puc creure que ja hagin passat gairebé 10 mesos, per mi va ser ahir. Un dol terrible… i el pas del temps es relativitza infinit, he perdut la capacitat de col·locar els records en la línia temporal on toquen, el temps s’ha dilatat per alguns moments i altres simplement son records fugaços. Tinc totalment present el seu neixement i els primers dies… i en canvi tot el que he viscut aquests mesos ho recordo llunyà, o directament no ho recordo. Sembla que hagi viscut arrosegada per la vida, pero amb el cap i el cor totalment aturats en aquells instants en que em van dir que el xavi era mort, que el cor no bategava, que havia de néixer… i jo m’havia d’acomiadar i no tornar-lo a veure mai més.

    Qué dur el que ens ha tocat viure… i qué dures les festes que ja arriben, inevitablement, amb tota la felicitat, llums i alegria. I jo voldria hivernar fins a l’abril.

    Adorava el Nadal… però aquest any no puc amb la hipocresia, no puc amb la obligació i el contracte social. Una de les coses que he aprés amb la mort del Xavi és que la vida és massa curta i preciosa per fer coses que no ens fan feliços. Ens hem alliberat de compromisos i altres pressions inútils que ens autoimposavem.

    Però aquests dies no paro de plorar. Em sento tan desgraciada… la tristor m’inunda i em costa tant fer qualsevol cosa, prendre qualsevol decisió.

    Com afronteu vosaltres les festes…?

    #341625

    Nuria
    Participante

    Hola Cristina,

    Sento molt la perdua del Xavi. Espero que dins de tot hagis pogut gaudir una miqueta del nadal, almenys compartint la ilusió amb els teus altres dos fills. Nosaltres vam perdre la nostra filla al setembre, també era la tercera, tenim dos homenets. Ella era la nostra gran ilusió, pero no va poder ser, va morir per un accident amb el cordó umbilical. Els nadals han estat durs pero ens hem aillat molt els quatre, ha estat facil perque fa pocs mesos ens vam traslladar a l’extranger, aixi que no hem tingut visites. D’alguna manera ha estat “bonic” perque es el primer cop q estem sols i hem pogut parlar i pensar, o simplement gaudir dels nens. El gener ja esta sent mes duret, em costa molt quan les coses tornen a la “normalitat” quan per a mi la normalitat ja no existeix, o almenys no la vull acceptar sense ella. Pero suposo q el temps ens ensenyara a viure amb aixo i el record es mantindra sempre viu com si fos ahir, perque hem donat a llum als nostres nens pero el que havia de passar despres no ha passat. Es com si d’alguna manera, en alguna dimensió s’hagues aturat el temps. Una abraçada molt forta i anims a totes les mares que hem de passar per aqui.

    • Esta respuesta fue modificada hace 11 meses por  Nuria.
    #341646

    Cristina
    Participante

    Hola Nuria,

    Em sap molt de greu la mort de la teva filla, realment és un cop molt fort que ens ha donat la vida i costa molt seguir endavant, recolocar tot el que sentim i tornar a trobar el nostre lloc i objectiu. El Xavi també va morir per un problema al cordó, tenia un nus verdader. El dia anterior vaig anar a l’hospital a una visita i vaig dir al meu metge que el nadó no es movia…. no em van fer cas. No em van fer corretges. No em van fer un doppler. No em van donar indicacions de què fer si seguia igual. Només em van dir: “Es normal, ja no té espai i per aixó no es mou, en uns dies el treiem”. Jo, bleda, agobiada amb dos fills mes, vaig confiar… però quan 24h més tard seguia sense notar moviments vam tornar a l’hospital. El meu fill era mort. I una part de mi va morir amb ell… Un part horrible, un comiat desgarrador i mesos i mesos de tristor absoluta, navegant per aquesta nova realitat sense rems ni veles.

    Me n’alegro molt que hagueu pogut gaudir de dies en nucli familiar aquestes festes. Nosaltres també tenim ganes de marxar i aïllar-nos una mica, ho hem anat fent, a l’estiu, alguns caps de setmana… però costa. I és que encara que nosaltres ens fem la “il·lusió” de passar uns dies meravellosos amb els nostres fills, la realitat s’imposa: les seves edats 3 i 5, els nervis del pare noel, reis i la nostra falta d’energia… Han estat unes festes amb gran dosi de realitat: sense el Xavi, amb moments molt tristos i devastadors, moments de pau en familia, moments de baralles infantils, moments de bronques per no dormir, moments de felicitat i molt d’amor, moments d’estar destrossat de tant plorar i que just vingui una amiga i t’anuncii el seu embaràs, moments de trencament absolut i moments de tornar-te a aixecar… La nostra realitat actual. I ja començo a aprendre a acceptar-la i a estimar-la.

    T’envio molts ànims per aquesta tornada a la rutina.

    Una abraçada per tu i la teva familia, i per totes les que ens llegiu.

    Cristina

    #341647

    Nuria
    Participante

    Hola Cristina,

    Que extrany, ja haviem parlat en un altre fil pero avui rebo de nou el teu missatge just quan surto de l’hospital on m’han fet un legrat per un avortament retingut incomplert. Ni tan sols he pogut sentir res per aquest embrionet perdut, nomes reviure la despedida de l’Abril, ella va neixer en aquest mateix hospital quan vam arribar als Estats Units. Et llegia i pensava en els paral.lelismes, els meus dos nens tenen tambe 3 i 5, i l’Abril com el Xavi, portava un nus verdader. El meu nen petit va neixer amb un nus verdader, no portava voltes de cordó pero si que va tenir molta sort de neixer amb vida. Aleshores no em vaig adonar de la gran sort que vam tenir, ara mel miro i penso que es un miracle. I amb aixo m’intento quedar, amb que son dos miracles que tenim i que potser nosaltres sabem tambe valorar i viure mes intensament els temps amb els nostres nens, perque sabem que es perdrels. No vull dir ni molt menys que som millors mares, pero d’alguna manera mes conscientment potser. Entenc tan be quan expliques això dels nervis, de les bronques, de com encaixar els embarassos o naixaments propers. Es molt dur, la meva cunyada va tenir el seu quart fill unes setmanes despres de la mort de l’Abril i no va ser gens facil. I que es la teva vida ara i aprens a acceptarla i estimarla em sembla d’una fortalesa enorme per part teva. T’envio una abraçada molt gran i molts molts anims, i a totes les noies que passen per aqui amb histories similars.

    #341648

    Cristina
    Participante

    Hola Nuria,
    el missatge s’ha editat i tornat a publicar, per aixó et va arribar l’avís. Coses del destí… i tu sortint de l’hospital 🙁 Em sap molt molt de greu que hagis passat per aixó… una bofetada sobre una altra, a vegades es torna insoportable.
    sí que tenim una història similar… 🙁 nosaltres vam perdre una possibilitat també a l’octubre i va fer que el Nadal encara fos molt més dificil. Ara estic embarassada de 10 setmanes i sembla que hi ha algun problema perquè creix amb retràs 🙁 però fins la eco de les 12 no em podran dir si passa alguna cosa o no. Em veig com tu d’aquí unes setmanes…
    A vegades sento que ja no controlo la meva vida. Ni tan sols les decisions que prenc penso que no les prenc des de la llibertat absoluta, tot està condicionat per la mort del meu fill. Sincerament estic ho estic passant molt malament amb aquest embaràs. Sento que m’he equivocat, que amb dos la vida és molt més fàcil, que ja estan creixent … i què faig ara amb un bebe que no vull? jo volia el xavi. I ara ja tindria un anyet, jo començaria a treballar més intensament i la fase bebé total s’hauria acabat. I estaria trista perquè fos així…Però ara no vull… Entenc molt bé que diguis que no has sentit res per aquest petitó, però segur que sents una impotència i una ràbia immensa, o potser et sents derrotada, abatuda, que t’han guanyat i que ja no et queden forces per res.
    Jo m’he passat l’últim any odiant els plors dels recent nascuts, evitant mirar la roba de bebé a les botigues, girant la cara a tots els nadons que se m’acostaven… tot aixó ha fet que ara estigui en una situació molt complexa emocionalment. I tothom em diu que he d’estar contenta, però em sento que aquesta nova realitat és imposada. I a més em trobo mooooolt malament, esgotada, amb vòmits… i no ho vull. Em porta tants records,no em puc vincular, emocionar o projectar perquè només veig el que he perdut amb el xavi. I a sobre potser estic passant per tot aixó per res… A cada ecografia espero que em diguin que ha acabat. Es una agonia…
    Així que he de trobar la manera d’acceptar i estimar aquesta nova realitat, però ara mateix amb les hormones, la tristor, els vòmits, malsons, migranyes per no descansar prou i la por… no se com arribaré a aquesta acceptació.
    Amb el meu marit hem dit que si aquest no va bé, aquí ens plantem. I intentarem ser feliços amb els dos de la terra i els petits al cel. Buscarem les avantatges de tenir-ne dos a cuidar. Tot el que els podrem donar que amb tres no podrem. I sobretot recordaré que no vull tornar a passar per un embaràs…. no sé si ho aconseguirem. Potser el desig de posar nous records sobre el malson de la mort del nostre fill s’imposaran… qui sap.
    Encara que estiguis molt lluny, no estàs sola. Tan de bo poguéssim quedar per fer una volteta.
    Una abraçada molt forta Núria.

Viendo 5 publicaciones - del 1 al 5 (de un total de 5)

Debes estar registrado para responder a este debate.