5 anys petit, t'estimem

Inici Foros General 5 anys petit, t'estimem

Etiquetado: 

Este debate contiene 4 respuestas, tiene 3 mensajes y lo actualizó  S hace 6 meses, 3 semanas.

Viendo 5 publicaciones - del 1 al 5 (de un total de 5)
  • Autor
    Publicaciones
  • #341632

    S
    Participante

    Bon dia,
    Avui fa cinc anys que va néixer en Pau, el nostre segon fill. He escrit vàries vegades sobre la nostra experiència en aquest fòrum i us convido als què estigueu passant pel mateix que vam passar fa cinc anys que ens llegiu…. llegiu el que vam sentir el dia 13 de març de 2013; el 13 de març de 2014 i dir-vos que cada any TOTA la nostra família, amics i coneguts, celebrem el dia de l’aniversari del Pau. Per mi no hi ha res més bonic que recordar-lo cada dia, però també celebrar el seu aniversari com celebro els dels meus altres dos fills, el Teo que l’esperava tant il.lusionat i la Bruna, que va néixer un any després…
    No deixeu que ningú esborri el record dels nens que van marxar abans d’hora…. parleu-ne, ploreu-ne, no us amagueu ni tingueu por! De veritat! Prou dolorós és haver de superar la mort dels nostres petits com que a sobre haguem de callar, abaixar el cap i mirar cap a un altre costat! Això mai!
    Els que em coneixen saben que jo no ho faré ni deixaré que ho facin…. Els parlo als meus fills de com van néixer ells i com va néixer el seu germà, de l’alegria de veure’ls a ells i de la pena d’haver viscut quan el Pau va haver de marxar…. Compartir-ho em reconforta.
    Avui estic rebent moooolts missatges felicitant-me, plens d’estrelletes, cors, petons… Gràcies a tots! i també trucades amb veus trencades, perquè avui per tots és un dia dur, especial…. però ple d’amor.
    T’estimo petit! T’estimem Pau! no deixis mai de brillar.
    La teva família.

    #341633

    Cristina
    Participante

    Hola S,

    Què maco aixó que escrius… quina capacitat d’estimar i de seguir endavant. El dia 3 de març va fer 1 any que el nostre petit Xavi va morir. El meu marit i jo vam recollir els nens de l’escola abans de dinar i vam anar al prat on vam deixar les cendres i en un globus vam penjar dues cartes precioses que els nens havien escrit pel seu germanet. Amb el cor totalment trencat…. i quan ens vam recompondre vam anar a dinar al mateix lloc on vam dinar el dia del funeral, a l’aire lliure, al costat del prat, al costat dels cavalls… un lloc idílic pels nens i on estic segura que el Xavi és feliç, en el seu prat florit, amb els ocells jugant feliços d’olorar com arriba la primavera, les marietes per tot arreu, papallones i genets amb els seus cavalls que passegen pel camí.

    Hem començat aquesta tradició i somric al pensar que serà una tradició ineludible, que quan els meus fills tinguin 30 anys ens trobarem tots al prat per recordar el Xavi com cada any.

    I m’agradaria molt que els nostres amics ens escrivissin, però la majoria no ho han fet. No s’han recordat de nosaltres o no han sabut què dir-nos. Han estat uns dies molt molt durs en els que inevitablement han tornat tots els records de l’òstia brutal que ens ha fotut la vida….i ho hem portat el millor que hem pogut. Espero que any rere any aconseguim recordar amb més amor que dolor i haguem sapigut transmetre a amics i familia que ens ajuda més sentir que el recorden que no pas que no ens parlin mai d’ell. Encara més en el seu aniversari.

    Gràcies pel teu testimoni. Una abraçada,

    C

    #341634

    S
    Participante

    Bon dia C,
    Gràcies pel teu missatge i per llegir-me…. Haig de dir-te que el primer any és el més difícil…. ja que tot és el primer cop de tot…. i… bufff…. costa agafar aire i seguir… A nosaltres ens va passar també el que comentes sobre amics i familiars. Al principi ningú sap què dir-te per por a ferir o a fotre la pota…. que també n’hi ha. Jo m’enfadava perquè pensava…. merda! perquè ningú m’entén????… però amb el temps també vaig aprendre que la gent que tenia a prop i no havia passat pel mateix que jo, se’ls feia una muntanya afrontar-ho…. i era evident que no sabien què dir-me. Quan jo vaig obrir-me i ells van veure que a mi parlar-ne m’anava bé, tot va canviar. N’hi ha que encara callen…. però d’altres han après que a mi parlar del Pau m’ajuda! Que és fill meu com els altres dos i no vull que quedi tant sols amb un record! És un més!
    Tot és qüestió de temps….
    Un petonàs família a tots i sobretot pel Xavi…. que segur que gaudeix del seu prat… i no està sol!
    S

    #341655

    marta
    Participante

    Hola S, t’he llegit moltes vegades, en general els teus missatges estan carregats de força i amor i això em reconforta perquè veig que tot i el dolor pot existir l’amor. M’encanta que celebris l’aniversari del teu petit, jo et vull agafar d’exemple i celebrar el de la Jana quan faci 1 any, ara ben just fa 1 mes i mig i tot i que és molt difícil lluitem molt per tirar endavant. Em sento tant identificada amb la necessitat que em parlin d’ella, em molesta la gent que da veure que no ha existit, ho dic a tothom a mi no em fa mal parlar de la Jana, em fa mal que la deixin en l’oblit.
    Cristina, em sembla molt bonica la tradició que heu començat per a recordar al vostre petit. I compartir-ho amb els vostres altres dos fills és genial. Vaig llegir algunes publicacions del teu blog, m’han servit en varios moments.

    A casa tenim a la Jana molt present i hem intentat transmetreli al nostre fill de dos anys amb la màxima naturalitat, ell sovint en parla o quan algú diu alguna cosa sobre el cel o les estrelles ell diu que es on viu la Jana, quan ho fa se’m omplen els ulls i el cor de llàgrimes, però són llàgrimes dolços perquè sé que amb ell podré compartir molts moments especials recordant a la meva petita!

    Una abraçada molt gran a totes!

    #341656

    S
    Participante

    Hola Marta,
    Gràcies per les teves paraules. Com he comentat alguna vegada, el primer any per nosaltres va ser el més difícil. És el primer de tot sense el teu petit, en aquest cas sense la Jana…. A mí, el Teo em va ajudar moltíssim. Ell també tenia dos anys i per ell parlar-ne era normal. Ell havia viscut el meu embaràs i esperava impacient l’arribada d’en Pau…. i la seva naturalitat, que em trencava de dolor, també va ser la que em va fer superar moltes pors… dolor… ràbia…
    Sobre la gent, i que no en vulguin parlar…. dir-te que també és normal…. tot i que faci molta ràbia… però jo també vaig entendre’ls amb el temps. Són temes difícils… tabú i fa por parlar-ne per no ficar la pota, per no ferir…. Quan em vaig veure amb forces, vaig parlar-ne obertament amb la gent que estimo per dir-los que no volia que el Pau fos un record tan sols. Ell era el nostre fill i ho seria sempre…. i sorprenentment em van entendre i ara en parlem amb més naturalitat.
    Aquest foro a mí, em va ajudar molt…. allò que diuen “mal de muchos….” doncs noia, a mí em funcionava, ja que llegint les experiències i la superació d’altres famílies rebia la força i la llum que necessitava. Vaig anar a algun psicòleg, però no ens vam entendre….
    Només puc dir-te que cada cas és especial. Nosaltres vam aprendre a viure amb el dolor, la pena… i vam transformar-lo amb amor… sempre hi ha alts i baixos…. evident!
    Molta força família.
    Un petonàs enorme a tots… i en especial a les nostres petites estrelles que ens il.luminen!
    S

Viendo 5 publicaciones - del 1 al 5 (de un total de 5)

Debes estar registrado para responder a este debate.