Hola S,
Què maco aixó que escrius… quina capacitat d’estimar i de seguir endavant. El dia 3 de març va fer 1 any que el nostre petit Xavi va morir. El meu marit i jo vam recollir els nens de l’escola abans de dinar i vam anar al prat on vam deixar les cendres i en un globus vam penjar dues cartes precioses que els nens havien escrit pel seu germanet. Amb el cor totalment trencat…. i quan ens vam recompondre vam anar a dinar al mateix lloc on vam dinar el dia del funeral, a l’aire lliure, al costat del prat, al costat dels cavalls… un lloc idílic pels nens i on estic segura que el Xavi és feliç, en el seu prat florit, amb els ocells jugant feliços d’olorar com arriba la primavera, les marietes per tot arreu, papallones i genets amb els seus cavalls que passegen pel camí.
Hem començat aquesta tradició i somric al pensar que serà una tradició ineludible, que quan els meus fills tinguin 30 anys ens trobarem tots al prat per recordar el Xavi com cada any.
I m’agradaria molt que els nostres amics ens escrivissin, però la majoria no ho han fet. No s’han recordat de nosaltres o no han sabut què dir-nos. Han estat uns dies molt molt durs en els que inevitablement han tornat tots els records de l’òstia brutal que ens ha fotut la vida….i ho hem portat el millor que hem pogut. Espero que any rere any aconseguim recordar amb més amor que dolor i haguem sapigut transmetre a amics i familia que ens ajuda més sentir que el recorden que no pas que no ens parlin mai d’ell. Encara més en el seu aniversari.
Gràcies pel teu testimoni. Una abraçada,
C
.
